Esglesia  de Sant Bertomeu

L’any 1564, sota la direcció del mestre picapedrer Domingo de Gamieta, s’iniciava la construcció de l’actual església parroquial de Vallada.

El temple es va concebre com una nau d’ampla planta, sense creuer, amb absis poligonal de cinc costats, voltes de creueria i capelles albergades entre contraforts, prescindint ja de l’arc ogival. L’estil emprat en estos primers moments de la seua construcció va ser de transició al renaixement, en el qual encara són d’apreciar elements del gòtic tardà.

Als 20 anys de l’inici de les obres, estes quedaven paralitzades per falta de recursos econòmics. L’arquitecte Gamieta va deixar construït l’absis, l’actual antesagristia, quatre capelles laterals –dos a la dreta i dos a l’esquerra baixant el presbiteri- i la coberta de la nau central en estes dos arcades.

Després d’una paràlisi de més d’un quart de segle es van reprendre les obres de construcció d’este nou temple de Sant Bertomeu, sota la direcció del mestre picapedrer Jordà Selva. Esta segona fase constructiva es va desenrotllar entre els anys 1611 i 1620 aproximadament.

El mestre Jordà va augmentar la longitud de l’edifici mitjançant l’addició de dos noves arcades, amb les seues corresponents capelles laterals, dos a cada costat. Encara que es va veure precisat a utilitzar les mateixes proporcions que el seu antecessor, va abandonar ja l’ús de la creueria pètria en el voltat de les capelles de nova factura i en la nau central. Les quatre noves capelles executades per Jordà eren ja menors en altura respecte de les alçades per Gamieta. Sobre elles va situar el mestre altres tantes estades voltades, obertes a la nau mitjançant finestres.

Jordà va edificar també el campanar, en un estil netament renaixentista, amb la singularitat d’haver-lo alçat sobre una de les capelles laterals construïda pel seu predecessor, la qual cosa rarament sol veure’s en esta mena de construccions.

El temple no havia aconseguit encara tota la seua longitud. La presència de la primitiva església als seus peus feia impossible la prossecució de les obres, però permetia alçar una paret i tancar l’edifici per a poder-lo destinar al culte. I, fet això, procedir a l’enderrocament de la primitiva església, com succeiria en 1619.

Al voltant de l’any 1672, l’església de Sant Bertomeu de Vallada rebria un nou impuls constructiu, que la faria aconseguir la seua longitud actual. Seria ara Joachim Bernabeu, mestre de cantería, qui, seguint els mateixos esquemes constructius emprats antany per Jordà, va procedir a l’ampliació definitiva del temple, afegint una arcada més, amb les seues corresponents capelles laterals.

Entrat ja el segle XVIII, unes noves obres iniciades en 1711, o tal vegada abans, van ser dirigides pel mestre de geometria Mossén Juan Aparicio, natural d’Enguera, i van consistir en la unificació estilística i d’embelliment interior del temple, així com l’alçament de la seua façana i portada, adoptant-se en elles l’estil imperant en l’època: el Barroc.

El dia 30 de març de 1767, el Dr. Fra Joseph Espí, de l’hàbit de Montesa i prior de la parròquia de Vallada, posava la primera pedra de la capella de la comunió, que s’executava a costa del comú. Als quatre anys de la seua iniciació quedaven concloses les obres de construcció d’esta, sent beneïdes pel mateix prior el dia 22 d’agost de 1771.