Ermita de Sant Sebastià
Tot indica que, en èpoques molt remotes, l’ermita alçada pels valladins i les valladines al màrtir Sebastià estava situada al costat del riu, concretament en la partida del Ramblar, pròxima al lloc on brollen les aigües d’un brollador. Encara hui es conserva el topònim camí de Sant Sebastià el vell per a definir la senda que condueix des del poble a aquest paratge. Probablement aquest primitiu edifici patia les conseqüències d’alguna riuada que acabara per arruïnar-lo. Però la veritat és que, ja en el segle XVI, l’ermita dedicada a aquest màrtir a Vallada es trobava construïda als peus del vessant ombrívol de la Serra Grossa, al costat del camí que condueix a Ontinyent. L’edifici va ser objecte de diverses obres de reparació, ampliació i adorn al llarg d’aquesta centúria, i també de la següent, que va ser quan es va adossar un porxo a les portes de la seua església. Però, amb tot, hui només podem aproximar-nos al coneixement d’aquell edifici fent ús de la imaginació, perquè ja entrat el segle XVIII es derrocava l’antiga ermita de Sant Sebastià, per a donar pas a la construcció d’un nou santuari amb major capacitat i més concorde al gust del seu temps. La nova ermita de sant Sebastià quedava acabada l’any 1746, data que encara s’aprecia gravada a les seues portes d’entrada. Encara que l’estil barroc lluïa en aquells anys en tota la seua esplendor, l’església de sant Sebastià no es caracteritza precisament per l’abundància d’adorns en la seua arquitectura, ans al contrari destaquen les línies clàssiques de la seua construcció. És la riquesa dels seus adorns pictòrics, la que ens transporta al segle XVIII.
