El Castell
L’any 1244 la ciutat de Xàtiva passava a mans cristianes. L’alcaide andalusí del seu castell subscrivia un pacte amb el rei Jaume I, en el qual li cedia el castell menor de la ciutat amb el compromís d’entregar-li el castell major dos anys després. A canvi d’això, Jaume I li concedia els castells de Montesa i Vallada, fortaleses que el rei cristià considerava en la seua Crònica com a bons castells i pròxims a la important ciutat de Xàtiva. L’alcaide musulmà del castell de Xàtiva es traslladava a Montesa a principis de l’any 1248, lloc en el qual residiria com a senyor dels castells de Montesa i Vallada, i, conseqüentment, dels nuclis habitats vinculats a aquests castells. Com es desprén de la Crònica de Jaume I, el castell de Vallada, situat a la part alta de la muntanya, hagué de tindre una certa importància en època musulmana: un caràcter estratègic que mantindria en les dècades següents. Tornem a tindre constància documental del castell de Vallada en 1318, any en què Ferrer de Bellera era alcaide de la fortalesa. Així i tot, la nova organització cristiana del territori, el reforç de les defenses de Vallada l’any 1318 amb la construcció d’una torre al costat del nucli urbà, i l’arribada a la zona del recentment constituït Orde de Santa María de Montesa, provocarien que el paper de l’antic castell de Vallada fora cada vegada menor. Uns anys després, el maig de 1339, el rei Pere el Cerimoniós ordenava que foren supervisades les fortaleses abandonades situades més enllà del riu Xúquer, entre les quals es trobava el castell de Vallada, i això amb la finalitat d’inutilitzar els aljubs i tots aquells elements que pogueren ser útils a un possible enemic que es fera fort en aquestes antigues fortaleses, bé fora a causa d’una revolta dels musulmans valencians, o per una invasió de sarraïns forans. És de suposar que el castell de Vallada va ser demolit arran d’aquella ordre, però queda el dubte de si aquest vell castre va poder ser utilitzat pocs anys després en la guerra contra Castella. El que és clar és que a mitjan segle XVI, el castell de Vallada estava arruïnat, com així ho manifestava el mateix mestre de l’Orde de Montesa, Pere Lluís Galcerán de Borja.
