Centre històric

En la mateixa plaça, cantonada amb el carrer de sant Bertomeu, es trobava l’antiga Casa de la Vila, amb les presons públiques, i, per això, aquest carrer es va dir antany carrer de la Cort, en albergar-s’hi la seu del Justícia Civil i Criminal de la Vila. Aquest edifici va ser demolit en 1986 per a construir-hi la seu dels Jubilats i Pensionistes, que pretén ser una còpia de l’antic ajuntament; però només en queda la bella portalada de pedra picada –situada ara en el centre de la façana- i la cantonada, també de carreus de pedra calcària. En l’illa oest de la plaça se situa la Casa Abadia, al costat d’ella, la de Perales, i, més a baix, la Casa de la Por; totes elles al carrer de sant Bertomeu. Aquest mateix carrer desembocava en la Bassa, antic safareig del qual parlava l’historiador Martí de Viciana en la seua Crònica de 1564. El Llavador de les Dones va desaparéixer en 1976, i en semblants dates va sucumbir també la casa pairal dels Garrido, edificada al costat del safareig ja al carrer de sant Ramon. Era aquest un enorme casalot, amb el seu hort, que gaudia d’una font d’aigua perenne conduïda des de la partida de la Torre, que va pertànyer als vincles de la família Garrido i va ser edificat en el segle XVIII sobre el solar de les Almàsseres, antics molins d’oli documentats ja en el segle XIV. Seguint cap al ponent pel carrer de sant Ramon, deixem a mà dreta la casa de Pepinacio, d’anterior referència. Aquest carrer, que va començar a edificar-se a mitjan segle XVI, va ser camí ral, i va haver-hi un portal –el Portal de Moixent o de Castella- que impedia l’entrada a la població en temps d’epidèmies i va ser demolit a mitjan segle XIX. Més endavant trobem algunes restes de la vetusta Casa Gran, al costat de la dels Rico, aquesta última de principis del segle XX. En la confluència dels carrers de sant Ramon i santa Teresa, existeix una font dedicada a aquesta santa, construïda en 1956. Prenent aquest últim carrer en direcció est arribem a la Torre, una denominació que ha perdurat per a identificar popularment el carrer dels Reis Catòlics i zones adjacents, i que respon a l’existència d’una antiga torre defensiva, amb la seua barbacana, que va quedar embolicada en el segle XVIII per les cases i va acabar per desaparéixer. Les restes de la torre encara són visibles a l’interior d’alguns edificis. En aquest punt arribem al carrer del Mig o dels Sants de la Pedra, que va ser així mateix camí ral i va albergar també un portal a través del qual s’entrava en la població. Sobre l’arc del portal, demolit en 1874, hi havia alçada una xicoteta capella, on es podia dir missa, dedicada als sants Abdon i Senén, i sant Antoni de Pàdua; i, sobre aquesta, la campana que repicava quan amenaçaven les tempestes i que hui es troba en l’ermita de sant Sebastià. Situada a mà esquerra està la coneguda hui com a Casa d’Elenita, amb un hort a l’esquena, una altra mostra d’arquitectura rural de la classe acomodada. Aquest carrer desemboca en un edifici que va ser hostal i va albergar durant centúries els viatgers en el seu trànsit pel camí ral: l’Hostal de Mateu Sancho. Del carrer del Mig passem ara al de santa Rosa. És aquest un carreró estret, que històricament va ser denominat carrer del Fossar i carrer del Triquet de la Pilota. A la cantonada amb el carrer del Mig, pujant a mà dreta, va estar en el segle XVI la Casa de la Saboneria i, a continuació, el Fossar o cementeri. A mà esquerra s’obri el carrer del Crist o del Campanar i, a la cantonada, s’alça l’antic Almodí Municipal, convertit ara en biblioteca i museu. Continuant per santa Rosa, el carrer torça sobtadament a l’esquerra en angle recte, on pren el nom de sant Joan, en un altre temps carrer de les Ànimes. El racó que formen totes dues vies va fer que l’última d’elles fora anomenada més remotament carrer del Raconet. Seguint el nostre recorregut arribem a la placeta de sant Joan, on regallar la font evoca sabors d’un passat musulmà. Antany va ser coneguda com la plaça del Forn, ja que va haver-hi un antiquíssim forn de coure pa. Al costat de la font, uns escalons –ara de ciment– obrin l’entrada a l’empinat carrer de la Santa Creu, per on s’accedeix a la capelleta situada en les eres, en la qual cada 3 de maig es beneeixen els quatre punts cardinals del terme municipal. Baix queda Sant Cayetano, on va estar situada la caserna de la Guàrdia Civil. Caminant per sant Joan cap a llevant, deixem a l’esquerra el carrer del Carme, anomenat antany carrer d’Espanya, i poc més endavant, a la dreta, santa Ana. A l’extrem d’aquesta última va haver-hi també, fins a mitjan segle XIX, una porta que tancava la població en temps de pesta: el Portal de les Eres o de sant Sebastià, ja que per ell s’arribava a les eres de trillar i a l’ermita del sant. El carrer de santa Ana va estar dedicat també a sant Jaume en el segle XIX. Seguim cap a l’est pel carrer de sant Josep, des d’on s’obri una nova via cap a les eres, tan estreta com la primera, coneguda amb idèntic nom i oberta en el segle XVIII. També és del segle XVIII el carrer pel qual ara baixem: sant Francesc. Abans de ser carrer, hi va discórrer el Vall de la Vila; això és, el fossat o séquia mare[5] que envoltava la població per les fites sud, est i oest, per a protegir-la de les avingudes de les aigües pluvials. Descendint-hi apareix a mà esquerra el carrer de la Puríssima, travessia de comunicació amb el barri antic oberta en 1866, i que, malgrat el temps transcorregut, continua dient-se popularment carrer Nou. A mà dreta, sant Francesc presenta una nova obertura amb idèntica finalitat, realitzada a través del solar d’una casa derrocada a mitjan dècada de 1970. Continuant cap al nord arribem, no sense abans desviar-nos a la dreta, al carrer del Pare Victorio, anterior Carretera del Marqués, que no es va començar a configurar com a carrer fins als últims anys del segle XIX, i on va haver-hi una casa teatre, construïda en 1895 per Sr. Manuel Sanz Zornosa –que després va ser cinema i, mes tard, sala de ball–, i un celler conegut popularment com Los Caidos. Des d’aquesta ens desviem a l’esquerra per a seguir pel carrer Mare de Déu de Gràcia, que donava entrada al camí ral des de València a través del Portal de Xàtiva –també desaparegut en 1849– per a arribar novament a la plaça. Pujant ara per sant Vicent, primerament anomenat carrer Empedrat, trobem a mà esquerra altre venerable casal del segle XVIII, que va pertànyer als marquesos de Lleó i hui alberga la panificadora. Poc més amunt, a mà dreta, hi ha també un forn en un edifici de nova construcció, que va substituir un altre antiquíssim, en el lloc del qual, segons la tesi més probable, es cou pa durant més de 700 anys. Enfront d’aquest i formant cantonada amb el carrer de la Puríssima, hi ha una casa alçada en 1850 sobre el solar de l’antic Hospital de la Vila. Més amunt forma el carrer una placeta –anomenada antigament placeta dels Alcovers– on s’alçava la casa del Marqués de Vellisca, i més tard dels marquesos del Ràfol d’Almúnia, que va desaparéixer en la dècada de 1960 i de la magnificència de la qual tan sols queda part de la portalada de pedra –segada ara per un balcó– i els carreus de la seua façana i cantonada. Segons conten, aquella casa era la més grandiosa i fastuosa que oferia Vallada. L’edificació i l’hort ocupaven la quasi totalitat de la superfície de l’illa en què estava situada. Des de sant Vicent, prenem ara el carrer de sant Pere Màrtir per a accedir a la plaça del Beat Ramón Martí, on està l’església, amb la font de l’apòstol titular als seus peus i la Casa del Racó, d’anterior referència; i, baixant per sant Bertomeu, arribem finalment al punt de partida i acabem ací el nostre recorregut.